Bread&Breakfast a ritme de Fotoplomer La sequera a Catalunya
Apr 14

Joan Barril, periodista a qui admiro

Personal Add comments

Ja fa cert temps que tinc un periodista molt ben considerat. Realment l’admiro. Es tracta d’en Joan Barril i escriu cada dia a El Periódico de Catalunya, a la secció anomenada “Els dies vençuts”. També té un programa de televisió que s’emet a Barcelona TV anomenat “Qwerty”, on es debat sobre llibres amb escriptors convidats (jo vaig sortir entrevistat al carrer ara farà més d’un any!!).

Ara, amb el seu permís, m’agradaría transcriure un dels seus textos. No puc dir de quin dia és perquè he trobat un retall m’entrès ordenaba l’habitació aquesta tarda. L’he llegit i he entès perquè l’havia guardat…

La fi d’un món


El segle passat ens va portar al papanatisme del creixement. Des dels milions de turistes fins a les llars amb internet, l’important era créixer i comparar-nos amb altres països. Encara avui aquesta curiosa fascinació per les grans xifres marca la distinció entre desenvolupament i estancament. I no obstant, en algun moment aquesta tendència s’haurà d’invertir si no volem anar al desastre. Parlem de les ciutats. Durant moltes dècades existia una absurda competència infantil sobre el nombre d’habitants que vivien a Barcelona o a Madrid. Si posem la lupa sobre el planeta comprovarem que aquestes dues ciutats són autèntics llogarets comparades amb Sao Paulo, Bombai o Tòquio. La gent desertitza el camp i se’n va a les ciutats. Dit en altres paraules: la gent abandona l’escassetat i es llança als braços de la misèria. Perquè l’escassetat consisteix en el fet que tots els membres de la comunitat sobreviuen amb poc. Però la misèria sempre és comparativa. La misèria són les barraques al costat dels grans edificis d’oficines. La gent està abandonant l’estable precarietat de l’agricultura i es dirigeix a les ciutats, no tant perquè a les ciutats es troba el progrés sinó perquè és allà, en aquelles aglomeracions, on se suposa que habita l’esperança. I l’esperança no es quantifica. No existeix la unitat mètrica de l’esperança. L’esperança no influeix pas en el PIB. Però dispara totes les migracions. I el punt d’arribada és la ciutat.
Les ciutats van néixer per protegir els que hi vivien. Es van dotar de graners i de muralles, de ponts llevadissos i de milícies. Avui, quan la ciutat es converteix en una superfície infinita, les muralles tornen a créixer per protegir els poderosos en els seus barris restringits envoltats de filats i de càmeres nocturnes. L’enemic ja no arriba de fora. Ha canviat l’esperança per la desesperació. Les autoritats intenten foragitar els esparracats. Els bancs dels parcs públics es mullen cada matinada amb aspersors que inhibeixen els vagabunds. Les ordenances els aparten de la postal idíl.lica. Són molts els cridats i molt pocs els escollits. La fi d’un món comença a la megàpoli, triomf i declivi de la civilització del mercat.

Per altra banda, m’agradaria remarcar el important paper que juga el dibuixant de la seva secció anomenat Leonard Beard, a qui algun cop en Joan ha tingut unes paraules en el seus escrits. Aquí us deixo el dibuix del dia:

written by uri \\ tags:


One Response to “Joan Barril, periodista a qui admiro”

  1. 1. CytecK Says:
    April 17th, 2008 at 1:35 am

    Ei adartcat’s

    A mi m’agrada més un bon barril de cervesa ;-)

    V’s

Leave a Reply