Pels que i veu ser: tanqueu els ulls, recordeu la melodia suau, que anava creixen, a la que s’anaven incorporant més i més sons, l’increcendo dels ritmes, els frenessí de l’arc, els llargs moments de bogeria, la suor, el primer descens, la tornada a un ritme encara més frenétic que l’anterior i, ara sí, el final, la gran ovació del públic, que tant et feia que et fecin mal les mans, perqué s’ho mereixien, i tornar a començar, i tornar-hi, i tornar-hi…

Pels que no hi veu ser: no deixeu que us ho tornin a explicar.

El públic, del tot heterogeni, tenia una cosa en comú. A tots se’ns va posar la pell de gallina, els que no ho van sentir, no es mereixien el lloc a la sala. El poc lloc més ben dit.

D’aquí un any i mig tindrem una nova cita, ens hi trobem?