Estaba youtubeando cuando me he encontrado con el trozo de peli original.
A mi me gusta más la versión, para que luego digan A ver qué opináis vosotros.

Trozo original de la peli Bande à part:

Vídeoclip de Nouvelle Vague:

A favor de la peli: Me encanta cómo deciden el baile con los dedos, al principio de todo.
A favor del vídeoclip: La sensualidad que transmite, totalmente conmovedora.

Hoy mismo, en las noticias del mediodía de TVE 1, han remarcado el éxito obtenido por un joven director de cine español que tras haber colgado su cortometraje “Lo que tú quieras oír”, ha obtenido más visitas que espectadores ha tenido todo el cine español durante el 2008. Impresionante, no? La cifra impresiona a culaquiera: más de 80 millones de reproducciones de un solo vídeo, más otras obtenidas desde otros.

YouTube está rompiendo esquemas a todas aquellas personas que no creían en él. Y además supone un buen ZAS en toda la boca, para la SGAE. Me alegro de veras que este nuevo canal de comunicación esté permitendo a jóvenes con talento comunicar su arte, de forma totalmente gratuita y totalmente libre. Personalmente creo que estos resultados tan exagerados se deben a que nuestra generación responde muy bien a nuevos formatos de comunicación, mucho mejor que con los convencionales. Tomo nota.

Para concluir, subo el cortometraje a Adartcat, lo que supone el segundo cortometraje que incluimos en el blog, tras el excelente Medianeras de Gustavo Tareto.

Click here to view the embedded video.

Pero, ¿qué se le puede hacer a Barcelona para vuelva a verse con buenos ojos a nivel internacional? Esa debeía ser la propuesta de brief que mandó en formato SOS la ciudad a un grupo de estrategas del marketing. La respuesta es poner a Barcelona en un festival internacional de cine, con un director mediático y un reparto de actrices y actores de alto copete. Enhorabuena, os felicito. Chapó!

Ahora solo queda ver la película y a esperar los resultados.

Medianeras es un cortometraje que plasma las vidas paralelas de dos argentinos, solos y neuróticos, que aún estando muy cerca no son capaces de encontrarse.

Con frases en el guión como Internet me acercó al mundo pero me alejó de la vida [Martín], Gustavo Taretto nos trae una historia nostálgica con rasgos de esperanza. 28′ de un Buenos Aires lleno de medianeras que tanto nos dan la espalda como abren ventanas a la libertad. Una ciudad que, como tantas otras, alberga muchos Wally’s por encontrar.

Primera parte:
Click here to view the embedded video.

Segunda parte:

Tercera parte:

Ficha técnica
Acerca del director…

Spots como el de PlayStation, Lasse Gjentsen y sus producciones y muchas otras piezas actuales no son nuevas en el formato.
Desde los años 40 se trabaja con este tipo de producciones (sin contar que el cine ya es por si solo la perfección de esta técnica).

Desde el National Film Board de Canadá, recibimos en adartcat a Norman McLaren para exponer los ancestros de este tipo de producciones.

El National Film Board of Canada (NFB), o Office National du Film du Canadá (ONF) es una organización pública canadiense que tiene el objetivo de producir y distribuir películas para promover el país alrededor del mundo. El NFB es reconocido por sus documentales y por sus cortos animados, muchos de los cuales han ganado el premio de la academia.
Hoy hablaremos de uno de sus más reconocidos realizadores, Norman McLaren, escocés nacido el 1914 en la ciudad de Stirling. A causa de la segunda guerra mundial se mudó a New York con 25 años, siendo ya animador. Al cabo de dos años fue invitado a trabajar para el NFB en Canadá, abrir un estudio de animación y enseñar a animadores canadienses.

La obra de McLaren es ingeniosa en cuanto a la técnica y el concepto. Mostraremos los detalles de sus producciones a través de algunas de sus obras.

Una de las innovaciones más sorprendentes que McLaren sacó a relucir en la década de los 40 fue la técnica de gravar directamente encima de la película de 30mm. Dibujos en Stopmotion y la misma banda sonora, que suena like la música de 8 bits usada en muchos videojuegos de los 80/90 y que ahora dj de techno y electro reversionan en sus sesiones, se imprimían de forma manual con una pluma convencional dando como resultados cortos como los siguientes:

La Merle 1958
Está basada en una canción popular Francesa-Canadiense parecida al “Joan Petit quan balla”. Una pequeño merlo va perdiendo sus partes del cuerpo y estas bailan al son de la música. ¿Imagináis el número de dibujos que se tuvieron que trazar para crear este corto de más de 4 minutos y medio?

Antes de acabar, una cosa más.
Para todos los amantes del cine y las producciones de arte contemporáneo, el CCCBabre este año más fuerte que nunca, con instalaciones más acondicionadas, y acaba de adquirir la filmografía completa de Norman McLaren, así que si os habéis quedado con el gusanillo de saber más, los jueves de 20 a 22h es gratis .

¡Enjoy da show y feliz año nuevo!

Convido a tothom (com si aquest blog tingués una audiencia universal…) a que la vegi.
Com a pel·lícula, Oscar! increíble realització, interpretació, efectes, fotografia, i música; terriblement lògic partint del pressupost que el senyor Steven Spielberg pot haver disposat.
Com a extracció d’una REALITAT i plasmació d’aquesta a la pantalla, aquest film, es podria posar com exemple de manual en com, la ideologia d’un director, pot acabar fent que un punt de vista sigui observat com la realitat perversa, per a molts consumidors del capitalista cinema occidental.
L’evolució d’un personatge que parteix de la més profunda concepció del que està be o no, i que va transformant el seu punt de vista fins a considerar que realment, el camí de la solució no són les armes, sería una bona ideologia de final. Ho seria si no fos pel regueró d’apologia isrealita que s’hi observa i que de vegades fa mal a la vista i als sentits.
Es diferencien un ventall de diferents formes de concebre l’idealisme jueu, encara que si ens endinsem una mica més, observem que els únics que surten mal parat són els palestins.
El punt de vista jueu d’Spielberg es podia tolerar a La Llista de Schlinder, la qual conté de forma subliminal, multitud de senyals manipuladores; però a Munich ha anat massa enllà.
No hi ha industria cinematogràfica estadounidenca que recolzi a un director palestí, que pugui donar-li la contra, i no hi ha fundamentalisme més fort que el que inculca la seva ideologia subliminalment i amb imatges tan fortes com la del final, en la qual apareixen les dues torres bessones.
No tot el terrorisme i les guerres per territori es poden posar en el mateix sac.
Enllaçar la guerra amb Irak, amb el ja interminable combat entre Israel i Palestina està fora de lloc. A part, és una vinculació més de EEUU=Israel / Fundamentalistes islàmics=Palestina.
Destacant un altre punt en el qual s’enllaça aquests mons és el següent. Els actors que representen la vessant israeliana del film son yanquis o europeus, i se’ls dona una imatge de civilització que, contrastada amb la imatge dels actors palestins (interpretats per actors àrabs), marca les distancies. Aproxima als jueus al món occidental, allunyant als palestins.
Quan es tracta dels origens, d’apel·la a la 2na guerra mundial i als nazis, pero sembla que la terra q van ocupar estigués desertica. Fins i tot, i d’una forma totalment mezquina, el protagonista israelià (occidental) li diu a un palestí que la seva terra no val res i que no sap perqué l’estàn intentan conseguir.
Moren moltissims palestins però les bales poques vegades traspassen als israelians, i quan això succeeix, aclamen al cel i a la terra el perqué de la injusticia.
Satiritzen d’una forma portada al límit com els joves entre a la lluita armada per culpa de l’assassinat dels seus pares, i no es va més enllà, com si la lluita simplement fos fundamentada per revenges particulars.
La historia, l’expliquen els vencedors, i pel que es veu, la victoria es pagada amb dolars americans.

Us animo (un altre cop em dirigeixo a la gran multitud de lectors) a que visioneu la peli i que, desde la vostra ingenua tranquilitat occidental, expresseu la vostra opinió.

Tota lluita per un territori traspassa l’odi generació en generació i, encara que cada cultura lluiti per la seva llibertat a la seva manera, mai s’apaga el crit de protesta. Tot poble conquerit es realçarà per reclamar el que es seu, tard o d’hora; ara, o d’aqui decenes de generacions; mentre el món sigui món.

Convido a tothom (com si aquest blog tingués una audiencia universal…) a que la vegi.
Com a pel·lícula, Oscar! increíble realització, interpretació, efectes, fotografia, i música; terriblement lògic partint del pressupost que el senyor Steven Spielberg pot haver disposat.
Com a extracció d’una REALITAT i plasmació d’aquesta a la pantalla, aquest film, es podria posar com exemple de manual en com, la ideologia d’un director, pot acabar fent que un punt de vista sigui observat com la realitat perversa, per a molts consumidors del capitalista cinema occidental.
L’evolució d’un personatge que parteix de la més profunda concepció del que està be o no, i que va transformant el seu punt de vista fins a considerar que realment, el camí de la solució no són les armes, sería una bona ideologia de final. Ho seria si no fos pel regueró d’apologia isrealita que s’hi observa i que de vegades fa mal a la vista i als sentits.
Es diferencien un ventall de diferents formes de concebre l’idealisme jueu, encara que si ens endinsem una mica més, observem que els únics que surten mal parat són els palestins.
El punt de vista jueu d’Spielberg es podia tolerar a La Llista de Schlinder, la qual conté de forma subliminal, multitud de senyals manipuladores; però a Munich ha anat massa enllà.
No hi ha industria cinematogràfica estadounidenca que recolzi a un director palestí, que pugui donar-li la contra, i no hi ha fundamentalisme més fort que el que inculca la seva ideologia subliminalment i amb imatges tan fortes com la del final, en la qual apareixen les dues torres bessones.
No tot el terrorisme i les guerres per territori es poden posar en el mateix sac.
Enllaçar la guerra amb Irak, amb el ja interminable combat entre Israel i Palestina està fora de lloc. A part, és una vinculació més de EEUU=Israel / Fundamentalistes islàmics=Palestina.
Destacant un altre punt en el qual s’enllaça aquests mons és el següent. Els actors que representen la vessant israeliana del film son yanquis o europeus, i se’ls dona una imatge de civilització que, contrastada amb la imatge dels actors palestins (interpretats per actors àrabs), marca les distancies. Aproxima als jueus al món occidental, allunyant als palestins.
Quan es tracta dels origens, d’apel·la a la 2na guerra mundial i als nazis, pero sembla que la terra q van ocupar estigués desertica. Fins i tot, i d’una forma totalment mezquina, el protagonista israelià (occidental) li diu a un palestí que la seva terra no val res i que no sap perqué l’estàn intentan conseguir.
Moren moltissims palestins però les bales poques vegades traspassen als israelians, i quan això succeeix, aclamen al cel i a la terra el perqué de la injusticia.
Satiritzen d’una forma portada al límit com els joves entre a la lluita armada per culpa de l’assassinat dels seus pares, i no es va més enllà, com si la lluita simplement fos fundamentada per revenges particulars.
La historia, l’expliquen els vencedors, i pel que es veu, la victoria es pagada amb dolars americans.

Us animo (un altre cop em dirigeixo a la gran multitud de lectors) a que visioneu la peli i que, desde la vostra ingenua tranquilitat occidental, expresseu la vostra opinió.

Tota lluita per un territori traspassa l’odi generació en generació i, encara que cada cultura lluiti per la seva llibertat a la seva manera, mai s’apaga el crit de protesta. Tot poble conquerit es realçarà per reclamar el que es seu, tard o d’hora; ara, o d’aqui decenes de generacions; mentre el món sigui món.

Convido a tothom (com si aquest blog tingués una audiencia universal…) a que la vegi.
Com a pel·lícula, Oscar! increíble realització, interpretació, efectes, fotografia, i música; terriblement lògic partint del pressupost que el senyor Steven Spielberg pot haver disposat.
Com a extracció d’una REALITAT i plasmació d’aquesta a la pantalla, aquest film, es podria posar com exemple de manual en com, la ideologia d’un director, pot acabar fent que un punt de vista sigui observat com la realitat perversa, per a molts consumidors del capitalista cinema occidental.
L’evolució d’un personatge que parteix de la més profunda concepció del que està be o no, i que va transformant el seu punt de vista fins a considerar que realment, el camí de la solució no són les armes, sería una bona ideologia de final. Ho seria si no fos pel regueró d’apologia isrealita que s’hi observa i que de vegades fa mal a la vista i als sentits.
Es diferencien un ventall de diferents formes de concebre l’idealisme jueu, encara que si ens endinsem una mica més, observem que els únics que surten mal parat són els palestins.
El punt de vista jueu d’Spielberg es podia tolerar a La Llista de Schlinder, la qual conté de forma subliminal, multitud de senyals manipuladores; però a Munich ha anat massa enllà.
No hi ha industria cinematogràfica estadounidenca que recolzi a un director palestí, que pugui donar-li la contra, i no hi ha fundamentalisme més fort que el que inculca la seva ideologia subliminalment i amb imatges tan fortes com la del final, en la qual apareixen les dues torres bessones.
No tot el terrorisme i les guerres per territori es poden posar en el mateix sac.
Enllaçar la guerra amb Irak, amb el ja interminable combat entre Israel i Palestina està fora de lloc. A part, és una vinculació més de EEUU=Israel / Fundamentalistes islàmics=Palestina.
Destacant un altre punt en el qual s’enllaça aquests mons és el següent. Els actors que representen la vessant israeliana del film son yanquis o europeus, i se’ls dona una imatge de civilització que, contrastada amb la imatge dels actors palestins (interpretats per actors àrabs), marca les distancies. Aproxima als jueus al món occidental, allunyant als palestins.
Quan es tracta dels origens, d’apel·la a la 2na guerra mundial i als nazis, pero sembla que la terra q van ocupar estigués desertica. Fins i tot, i d’una forma totalment mezquina, el protagonista israelià (occidental) li diu a un palestí que la seva terra no val res i que no sap perqué l’estàn intentan conseguir.
Moren moltissims palestins però les bales poques vegades traspassen als israelians, i quan això succeeix, aclamen al cel i a la terra el perqué de la injusticia.
Satiritzen d’una forma portada al límit com els joves entre a la lluita armada per culpa de l’assassinat dels seus pares, i no es va més enllà, com si la lluita simplement fos fundamentada per revenges particulars.
La historia, l’expliquen els vencedors, i pel que es veu, la victoria es pagada amb dolars americans.

Us animo (un altre cop em dirigeixo a la gran multitud de lectors) a que visioneu la peli i que, desde la vostra ingenua tranquilitat occidental, expresseu la vostra opinió.

Tota lluita per un territori traspassa l’odi generació en generació i, encara que cada cultura lluiti per la seva llibertat a la seva manera, mai s’apaga el crit de protesta. Tot poble conquerit es realçarà per reclamar el que es seu, tard o d’hora; ara, o d’aqui decenes de generacions; mentre el món sigui món.

Convido a tothom (com si aquest blog tingués una audiencia universal…) a que la vegi.
Com a pel·lícula, Oscar! increíble realització, interpretació, efectes, fotografia, i música; terriblement lògic partint del pressupost que el senyor Steven Spielberg pot haver disposat.
Com a extracció d’una REALITAT i plasmació d’aquesta a la pantalla, aquest film, es podria posar com exemple de manual en com, la ideologia d’un director, pot acabar fent que un punt de vista sigui observat com la realitat perversa, per a molts consumidors del capitalista cinema occidental.
L’evolució d’un personatge que parteix de la més profunda concepció del que està be o no, i que va transformant el seu punt de vista fins a considerar que realment, el camí de la solució no són les armes, sería una bona ideologia de final. Ho seria si no fos pel regueró d’apologia isrealita que s’hi observa i que de vegades fa mal a la vista i als sentits.
Es diferencien un ventall de diferents formes de concebre l’idealisme jueu, encara que si ens endinsem una mica més, observem que els únics que surten mal parat són els palestins.
El punt de vista jueu d’Spielberg es podia tolerar a La Llista de Schlinder, la qual conté de forma subliminal, multitud de senyals manipuladores; però a Munich ha anat massa enllà.
No hi ha industria cinematogràfica estadounidenca que recolzi a un director palestí, que pugui donar-li la contra, i no hi ha fundamentalisme més fort que el que inculca la seva ideologia subliminalment i amb imatges tan fortes com la del final, en la qual apareixen les dues torres bessones.
No tot el terrorisme i les guerres per territori es poden posar en el mateix sac.
Enllaçar la guerra amb Irak, amb el ja interminable combat entre Israel i Palestina està fora de lloc. A part, és una vinculació més de EEUU=Israel / Fundamentalistes islàmics=Palestina.
Destacant un altre punt en el qual s’enllaça aquests mons és el següent. Els actors que representen la vessant israeliana del film son yanquis o europeus, i se’ls dona una imatge de civilització que, contrastada amb la imatge dels actors palestins (interpretats per actors àrabs), marca les distancies. Aproxima als jueus al món occidental, allunyant als palestins.
Quan es tracta dels origens, d’apel·la a la 2na guerra mundial i als nazis, pero sembla que la terra q van ocupar estigués desertica. Fins i tot, i d’una forma totalment mezquina, el protagonista israelià (occidental) li diu a un palestí que la seva terra no val res i que no sap perqué l’estàn intentan conseguir.
Moren moltissims palestins però les bales poques vegades traspassen als israelians, i quan això succeeix, aclamen al cel i a la terra el perqué de la injusticia.
Satiritzen d’una forma portada al límit com els joves entre a la lluita armada per culpa de l’assassinat dels seus pares, i no es va més enllà, com si la lluita simplement fos fundamentada per revenges particulars.
La historia, l’expliquen els vencedors, i pel que es veu, la victoria es pagada amb dolars americans.

Us animo (un altre cop em dirigeixo a la gran multitud de lectors) a que visioneu la peli i que, desde la vostra ingenua tranquilitat occidental, expresseu la vostra opinió.

Tota lluita per un territori traspassa l’odi generació en generació i, encara que cada cultura lluiti per la seva llibertat a la seva manera, mai s’apaga el crit de protesta. Tot poble conquerit es realçarà per reclamar el que es seu, tard o d’hora; ara, o d’aqui decenes de generacions; mentre el món sigui món.

Convido a tothom (com si aquest blog tingués una audiencia universal…) a que la vegi.
Com a pel·lícula, Oscar! increíble realització, interpretació, efectes, fotografia, i música; terriblement lògic partint del pressupost que el senyor Steven Spielberg pot haver disposat.
Com a extracció d’una REALITAT i plasmació d’aquesta a la pantalla, aquest film, es podria posar com exemple de manual en com, la ideologia d’un director, pot acabar fent que un punt de vista sigui observat com la realitat perversa, per a molts consumidors del capitalista cinema occidental.
L’evolució d’un personatge que parteix de la més profunda concepció del que està be o no, i que va transformant el seu punt de vista fins a considerar que realment, el camí de la solució no són les armes, sería una bona ideologia de final. Ho seria si no fos pel regueró d’apologia isrealita que s’hi observa i que de vegades fa mal a la vista i als sentits.
Es diferencien un ventall de diferents formes de concebre l’idealisme jueu, encara que si ens endinsem una mica més, observem que els únics que surten mal parat són els palestins.
El punt de vista jueu d’Spielberg es podia tolerar a La Llista de Schlinder, la qual conté de forma subliminal, multitud de senyals manipuladores; però a Munich ha anat massa enllà.
No hi ha industria cinematogràfica estadounidenca que recolzi a un director palestí, que pugui donar-li la contra, i no hi ha fundamentalisme més fort que el que inculca la seva ideologia subliminalment i amb imatges tan fortes com la del final, en la qual apareixen les dues torres bessones.
No tot el terrorisme i les guerres per territori es poden posar en el mateix sac.
Enllaçar la guerra amb Irak, amb el ja interminable combat entre Israel i Palestina està fora de lloc. A part, és una vinculació més de EEUU=Israel / Fundamentalistes islàmics=Palestina.
Destacant un altre punt en el qual s’enllaça aquests mons és el següent. Els actors que representen la vessant israeliana del film son yanquis o europeus, i se’ls dona una imatge de civilització que, contrastada amb la imatge dels actors palestins (interpretats per actors àrabs), marca les distancies. Aproxima als jueus al món occidental, allunyant als palestins.
Quan es tracta dels origens, d’apel·la a la 2na guerra mundial i als nazis, pero sembla que la terra q van ocupar estigués desertica. Fins i tot, i d’una forma totalment mezquina, el protagonista israelià (occidental) li diu a un palestí que la seva terra no val res i que no sap perqué l’estàn intentan conseguir.
Moren moltissims palestins però les bales poques vegades traspassen als israelians, i quan això succeeix, aclamen al cel i a la terra el perqué de la injusticia.
Satiritzen d’una forma portada al límit com els joves entre a la lluita armada per culpa de l’assassinat dels seus pares, i no es va més enllà, com si la lluita simplement fos fundamentada per revenges particulars.
La historia, l’expliquen els vencedors, i pel que es veu, la victoria es pagada amb dolars americans.

Us animo (un altre cop em dirigeixo a la gran multitud de lectors) a que visioneu la peli i que, desde la vostra ingenua tranquilitat occidental, expresseu la vostra opinió.

Tota lluita per un territori traspassa l’odi generació en generació i, encara que cada cultura lluiti per la seva llibertat a la seva manera, mai s’apaga el crit de protesta. Tot poble conquerit es realçarà per reclamar el que es seu, tard o d’hora; ara, o d’aqui decenes de generacions; mentre el món sigui món.