Adartcat.com

Primer de tot s’haurien d’aclarir tant el concepte de publicitat com el d’ètica. Per publicitat entenem que és l’art de seducció al espectador amb l’única finalitat de venda. Per la seva banda, l’ètica són lleis morals instaurades pel conjunt de la societat en que vivim que hom no hauria de violar.
Publicitat i ètica van lligades de la mà. La “Ley General de la Publicidad” empara comportaments o fets ètics en l’ús d’aquesta. Però, que ens trobem de vegades? Per exemple, ens trobem amb el problema del sexisme, tema del qual hem de parlar. L’ús de la dona com a objecte no és ètic. Si eficient i, tal vegada, eficaç, com demana una bona publicitat però, en cap cas, ètic.
En el tema en que ens centrem, apareixen diversos anuncis dels anomenats de caire sexista. Uns d’alt grau i d’altres que, com a discontinuïtat, no els trobem malament. El problema rau en saber quin és aquest suposat terme mig entre veritable sexisme o, tan sols, l’aparició d’una dona (o parts d’aquesta) per fins, merament, econòmics i d’increment de vendes. Per exemple, l’anunci de FIAT, trobem que per transmetre la idea de varietat de productes no calia comparar-ho amb la varietat de calendaris de dones seminues. Un altre anunci que detestem és el de “mi lonja más larga”, el qual el trobem d’un mal gust incommensurable i bast. No obstant, n’hi ha un parell d’anuncis on pensem que la FACUA és massa “quisquillosa”. Ambdós anuncis són el d’Iberia, on aquesta federació es queixa que l’assistenta de vol duu una faldilla més curta del permès ( i ens preguntem, al Bershka o a Mango en venen de més llargues?); l’altre anunci és el d’Air France, on pensem que la idea és molt creativa, innovadora i no veiem en cap moment cap mena d’ofensa al sexe femení.
Hi ha un parell d’anuncis on ADArtCAT divergeix d’opinió. Tal vegada sigui degut a que pertanyem a sexes diferents i veiem l’anunci des d’uns altres ulls i opinions. Es tracten de la campanya de promoció d’Espanya al estranger i el del vi El Privilegio del condado. En el primer, l’Helena creu que no és gens necessari l’ús de la dona amb la marca del tanga marcada a la pell per vendre Espanya. Pensa que hi ha un munt de platges precioses, racons meravellosos i, sobretot, molta diversitat, la qual es podria mostrar per vendre-la. En canvi, l’Oriol creu que no hi ha cap mena d’ofensa al sexe femení, ja que, tant homes com dones, els hi agrada acabar amb marques a la pell o veure cossos morenos a causa del Sol. Espanya és un país que ven Sol tot l’any i tornar al teu país d’origen amb el tanga marcat, és una clara mostra de que has passat l’estiu a Espanya. El eslògan està molt ben trobat (Spain Marks) i, és clar, aquesta marca que venem, es queda adherida al cos. Per altra banda, tornem a pensar diferent amb l’anunci del vi. L’Helena torna a veure el ús de la nuesa de la dona innecessari. En canvi, l’home, l’Oriol, ho té molt clar. La idea d’aquest anunci és jugar amb el desig (privilegio). Ajuntar alcohol amb dona es un convencionalisme molt utilitzat des de fa molts anys. Són els homes qui compren o escullen el vi normalment. Per tant, si aparegués un home nuu anunciant el vi, tant sols els homosexuals, potser el comprarien. El nom de la marca et situa en la situació de la dona: és ella el privilegi del comtat?
Existeix un exemple de l’anomenada publicitat sexista que per a un home, sempre hi haurà un abans i un després. Es tracta, doncs, del mític anunci de “busco a Jack”. Quants homes, adolescents i, fins i tot, nens, no han volgut ser alguna vegada el tal Jack… Per tant, era realment publicitat sexista? Es va fer un ús de la dona com si es tractes d’un objecte? O va ser, per contra, publicitat efectiva? Cal a dir que encara tothom, o gairebé tothom, s’enrecorda del anunci…
Per últim, remarcar el fet que en la darrera campanya publicitària de Viceroy, l’Enrique Iglesias, es despulla fins a quedar-se en calçotets per anunciar un rellotge. És també aquest anunci publicitat sexista? O succeeix que només es queixen quan apareixen dones fent el mateix o ensenyant menys?
Com pots apreciar, depenent del target qui veu l’anunci (o homes o dones), n’hi ha alguns de sexistes i d’altres que no. La publicitat no és res més que un reflex de la societat. Com hem definit al principi de tot, la publicitat ha de vendre i, si la societat demana aquesta mena de publicitat, la fan. Hauríem de vigilar no violar tant sovint l’ètica però, sense un canvi en el pensament de la societat, és del tot impossible un canvi de la publicitat.

Spot Cartoon

En aquest tema ens trobem en un clar cas de divergència entre la necessitat d’estimular a la gent (i contra més millor) i les conseqüències d’aquest mateixa acció. L’intent de protegir al menor de les agressions físiques i psicològiques provinents del seu entorn més pròxim, i del qual no pot escapar sense ajuda externa, es troba cara a cara amb el possible trauma que els podia provocar als infants en general.
El dilema és real. Un nen no té per que veure aquest tipus d’imatges ja que li pot produir un pànic psicològic molt més gran que el grau d’impacte que pot tenir sobre la gent psicològicament més assentada. Si afegim que l’anomenat spot té una estètica cridanera per al menor, multipliquem el número de nens que pararan atenció quan l’anunci es difongui.
El tema que s’ha de discutir es defineix en la següent pregunta: ¿Què es més sacrificable, la integritat psicològica dels nens que visualitzen l’anunci, o el benestar físic i psicològic dels nens maltractats a la seva llar?
Campanyes anteriors com la de “ventríloc” anaven amb la mateixa línia d’acció però al no tenir una estètica afí a allò que els nens estan acostumats a veure, el missatge esfereïdor només arribava als adults.
També tenim que citar un altre aspecte que, a l’hora de prendre la decisió d’apartar l’spot de la majoria d’hores televisives, no es va tenir en compte. El de la responsabilitat paterna a l’hora de controlar que es el que els seus fills veuen i de explicar-los tot allò que ells no entenguin i els puguin afectar.
Considerem que si aquest spot es vist per nens acompanyats per als seus pares, aquests els poden explicar que hi ha nens que no son tractats amb cura i amor a les seves cases i que aquest anunci només intenta ajudar-los. Si aquest exercici es dugués a terme més sovint per part dels pares, no només en aquest cas, si no que en tot el consum televisiu, totes aquestes “grans agressions” tipificades per l’ASA serien resoltes i es podria ajudar als nens de carn i ossos que realment pateixen i són maltractats.
La retirada, sota el nostre parer, va ser precipitada. S’ha pogut perdre nens per aquesta raó. De vegades un gran benefici ha de fer prendre decisions i en aquest cas, es va preferir agafar la via més fàcil, la censura, abans que explicar una temàtica real als nens. De vegades, preferim que visquin en un món de fades abans del que en realitat van néixer.